Anna M. Janer

...dolcesa i caritat sempre i en tot

Cervera, centre comarcal de la Segarra, és una ciutat situada sobre la carena d’un tossal propera la riba dreta del riu d’Ondara.

Al llarg del temps, ha estat una ciutat molt important; Vegueria fins al 1716, i després Corregiment des del 1716 al 1833.

Felip V, volent premiar la població fidel, i fundà, el 1717, la Universitat que substituí totes les altres del principat. Tingué prerrogativa d’impremta. I entre els seus alumnes cal esmentar: Jaume Balmes i Josep Caixal. Aquest en fou després professor. I més tard, bisbe d’Urgell.

Fins ben avançat el segle XIX, hi hagué establerts amb tota l’esplendor els gremis de teixidors, soguers, espardenyers, fusters, i també menestrals de foc.

La família Janer vivia en aquesta ciutat. El pare era mestre fuster.

Avui, la vida ha canviat. Però el serè segueix bufant igual i la torre de Santa Maria de les Savines resta emmarcada, cada dia, en la maravellosa simfonia de color del capvespre cerverí.
El carrer Major que uneix l’antic Portal de Santa Maria i la plaça Major, conserva encara part de les antigues voltes i porxos que protegien els vianants.

Però, de res no servien aquell dia, entestat com estava el vent de Ponent a assajar les bufades per a l’hivern que s’apropava. Era el dia 18 de desembre de 1800.

A cal Janet, aquell dia era festa. Havia nascut una nena. Els pares Josep i Magina Anglarill, estaven contents. Eren molt feliços. Ja tenien dues nenes: Antònia, la gran, casi tenia quatre anys, i Maria, tot just n’havia fet un. I, ara, l’Anna Maria.

Uns anys després, arribarien dos germanets més. Millor dit: un germanet: Josep, i germaneta: Maria Dolors. I omplirien de joia aquella llar.

Aquella llar humil, de la qual els pares, Josep i Magina, feren un fogar de fe cristiana, on el treball s’harmonitzava amb la pregària.
L'endemà de néixer, segons el costum d'aquella època, la varen portar a batejar.

Eren padrins: l'oncle Salvador i N 'Antònia Païsa, esposa d'En Ramon Païsa, mestre espardenyer, que vivia al costat mateix de cal Janer.

Molt abans, pare i padrins ja havien pensat el nom. Es diria: Anna, Maria, Antònia.

A l'església de Santa Maria de les Savines, el vicari Mn. Anton Barroir, li vessa l'aigua del baptisme sobre el caparró. I pronuncia les paraules sagramentals: Anna, Maria, Antònia, jo et batejo…, com si de sobte s'adonés de tot el que significava el nom de fonts que li estava imposant: Anna, Maria, Antònia, jo et batejo, jo t'envio a estimar…
Ja des dels primers anys, avançada en pietat a les seves germanes més grans. No havia complert els dos anys, quan rebia el sagrament de la confirmació de mans del bisbe de Solsona, el Rvdm. Fra Nolasco Mora. Era el dia 22 de setembre de 1802.

Anna Maria era de caràcter viu, però aquesta vivacitat i prestesa anaven acompanyades de seny i presència d’esperit.

La gent deia "Aquesta nena promet, perquè és molt llesta, molt espavilada, però alhora bondadosa. Mai no dóna motius de renyar-la. I a les seves amigues les sap dominar sense esforç: condescendeix amb elles afablement, però després sap portar-les a canviar de joc i de diversió, tal com s’ho havia proposat".
De la seva infantesa coneixem una anècdota:

El nen Josep Huguet vivia a prop de casa seva. Estava malalt i a causa d’aquesta malaltia, havia de fer llit durant llargues temporades.

Això el feia impacient i neguitós. Era un nen sol, no tenia germans, i en els moments de més angoixa, cridava a l’Agneta.

I l’Agneta mai no li deia que no, s’hi negava. I, unes vegades sola, unes altres amb alguna de les seves amigues, hi anava tot seguit a fer-li companyia.

Amb les seves paraulesçç, i amb els seus jocs, sabia distreure’l i consolar-lo i, així, el sofriment d’aquell infant.
Anna Maria creixia en pietat filial i, en la mesura de la seva edat, es distingia en el compliment del que els seus pares li manaven. I per la rapidesa i alegria amb què ho feia, es guanyava l’afecte i l’estimació de tots.

Si ja des de joveneta era obedient i molt dòcil als seus pares, a través dels anys creïxia el seu amor al treball. Li agradava ayudar la seva mare en la feina de casa. Llesta i caritativa per naturalesa, era feliç quan podia fer un servei a un altra persona.

Déu anava preparant, al llarg d’aquests anys, la noia que, més tard, es consagraria a un servei de caritat, amb la valentia i decisió que necessita una dona per a llançar-se al camp de batalla i socórrer els ferits, o bé, enterrar-los després d’haver-los ajudat a ben morir.

I Déu la preparava amb intrepidesa i coratge que cal també per desenvolupar la intel·ligència d’infants i joves mitjançant l’educació, per ajudar els ancians desvalguts, o bé, en els hospitals, alleujar als sofriments dels malalts.
Déu embellí la seva ànima amb gràcies singulars, se’n va corprendre, i la va escollir per a Ell.

Anna Maria escoltà aquesta crida des de molt jove. I va ser-hi fidel.

Al 16 anys, ja no pensa sinó en consagrar-se a Déu a l’Hospital de Cervera.

Tenir cura dels malalts i els ancians desvalguts, lliurar-se a aquesta vida de servei, per amor a Déu, era el que atreia el seu cor.

"Totes les seves forces...
la meva vida...
al servei de Déu a la persona dels pobres
malalts, desvalguts, infants...
Això faré fins al sacrifici."
Als 18 anys demana d'entrar a formar part de la Comunitat de Germanes de la Caritat, que tenia cura dels malats, a l'Hospital de Castelltort de Cervera.

Aquest Hospital fou fundat per Berenguer de Castelltort el 1389. I el 1805, s'hi va instal·lar les Germanes de la Caritat provinents de l'Hospital que, a Valls, havia eregit Mn. Jaume Cessat, l'any 1800.

Encara que aquestes Germanes no formaven part de l'Institut de Sant Vicenç de Paül, eren una imitació local de la seva vida i observança.

Anna Maria entra el dia 25 de gener de 1819, festa de Sant Pau. El dia 13 de maig del mateix any, acabat ja el noviciat, es consagra a Déu mitjançant els vots de pobresa, castedat i obediència.

Les seves obres van revelant la virtut d'Anna Maria, i, un any després d'haver professat, és nomenada Mestra de Novícies, i el 1832, Superiora de la Comunitat.
El 1836 esclata la tempesta a Cervera: la nova junta liberal expulsa de l’Hospital les Germanes. Han de tornar a les seves famílies.

Anna Maria aprofita el temps. La trobem treballant a l'escola municipal "Colegio de educandas" i continua essent el cap del grup de Germanes, ara en dispersió.

El 1837, durant la primera Guerra Carlina, és requerida per l’Infant D. Carles Borbó, per assistir els ferits de guerra, en els hospitals de sang de Solsona, Vall d’Ora, Berga.

Anna Maria reuneix les Germanes. I el grup marxa a donar, un cop més, resposta generosa a aquella nova exigència de caritat.

Des de la casa Pujol de Vall d’Ora, on habitava amb altres Germanes, tenia cura, no solament dels ferits que hi havia a l’hospital, sinó que, a més a més, anava al campament, i no li importava passar entre els estrèpits de la metralla, per a repartir el ranxo entre els combatents, o per curar de primera mà els ferits.

El zel posat en l’acompliment d’aquesta comesa, la serenor, la descreció, i l’abnegació fins al sacrifici (Maria Antònia Fages, una de les Germanes, moria d’esgotament a la Vall d’Ora), el servei de caritat als soldats carlins, i, quans li era possible, als isabelins, sense fer distincions entre l'un i l'altre bàndol, feia que tots la consideressin com a mare, i així la cridaven.
Després de l’abraçada de Bergara, la guerra no tenia raó de seguir. Sense govern que la dirigís, ja no era sinó xocs aïllats entre guerrillers.

Anna Maria Janer va creure més prudent que les Germanes retornessin a llurs famílies i ensems deixar ja els hospitals de sang, on tanta generositat i abnegació havien demostrat.

En la impossibilitat de tornar a Cervera, de moment, Anna Maria i tres Germanes més, decidiren d’emigrara França.

Els quatre anys que durà l’exili, els passaren a l’Hospital de La Grave, a "Toulouse", on les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül les acolliren i els oferiren amablement estada.

Quan les coses s’arreglen a Espanya, l’any 1844, retornen, i demanen ser admeses novament a l’Hospital de Castelltort. La Junta concedeix l’admissió, però a Anna Maria li faran un interrogatori, perquè la jutgen carlina. Ella dirà: L’únic mòbil, per anar als hospitals de sang, ha estat l’amor a Crist i als germans!
En reformar-se la Casa de Misericòrdia, l’any 1849, li fou encomanada la direcció d’aquest establiment benèfic, el qual regí durant 10 anys amb gran sol·licitud i amb un admirable esperit de sacrifici.

No serien ja malalts els qui rebrien el servei de caritat d’Anna Maria, sinó orfes i desvalguts, els quals calia ensenyar les primeres lletres, ensems que tenir-ne cura com a mare.

Com que era un canvi a l’ensenyament, a l’Hospital de Castelltort, deixaren llibertats a les Germanes d’oferir-se voluntàries per aquesta tasca. Canvi, potser més aparent que real. Si mirem el seu significat bíblic, el malalt, l’orfe, la vídua, el marginat de qualsevol mena, és un pobre.

Així ho va entendre Anna Maria Janer. Moguda només per l’impuls de servir els pobres, veient en ells la imatge de Jesucrist, va acceptar de tenir cura d’aquells infants i de procurar llur desenvolupament integral. I el dia 6 de març, començà la nova tasca, juntament amb la Germana Maria Teresa Solà, que ja l’havia acompanyat també en l’exili a França.
La Seu d’Urgell té un Hospital on un grup de nois, entre elles, tres files dels malalts. La població en menys de 10 anys s’ha doblat, i la feina les desborda. La Junta de l’Hospitalet demana unes Germanes de la Caritat. També el bisbe voldria Germanes. I pensa en Anna Maria Janer.

El bisbe Josep Caixal la coneixia de temps. Des de Cervera. I, més encara, des de la seva estada, com capellà castrense, a Berga i Solsona. La coneixia i n’apreciaba les caritats i la virtut. I la va cridar per a confiar-li la cura de l’ Hospital de la Seu d’Urgell.

Anna Maria va escoltar la proposta que se li feia i va prometre reflexionar-hi, per veure si li era possible d’acceptar-la. I va meditar-ho llargament. Caixa la cridà per segona vegada, i la urgí que anés a La Seu d’Urgell.

Aleshores, ella es va decidir: aniria a la Seu d’ Urgell per a informar-se de l’Estat i circumstàncies de l’ Hospital, i exaaminar si les condicions que li posaven els adminsitradors, s’ harmonitzaven amb la seva professió i amb les Regles del seu Institut.

Torna a Cervera i assabenta de tot les comunitats i les juntes de la Casa de Misericòrdia i de l’Hospital de Castelltort. I també enviá una instància, acompanyada d’un informe, al Govern Eclesiàstic de Solsona. I en rep l’aprovació i la lloança. I prepara el viatge, ara definitiu.

Arriba a La Seu d'Urgell el dia 29 de juny de 1859. La reben amb tots els honors. Ella els accepta, però tot seguit es posa a treballar. Comença una nova etapa.

El dia 2 d'agost presenta les seves Regles, i les sotmet a l'aprovació del prelat urgellenc.

El 24 d'abril de 1860, el Bisbe d'Urgell donava oficialment el seu beneplàcit als estatuts. I dos dies més tard vestien l'hàbit les cinc primeres novícies.

El noviciat s'instal·là provisionalment, en el local habilitat en el mateix hospital, fins que uns anys més endavant, va passar a l'antic convent de Sant Domènec.
L’abundor de vocacions permeté de pensar ben aviat en la fundació de noves coses.

El bisbe Caixal, per cristianitzar la muntanya, maldava perquè al bisbat hi arrelés l’escola catòlica. Deia: "Els pols sobre els quals gira la moralitat d’un poble, són el capellà i el mestre."

Ara tenia al davant un grup de noies, no solament nombrós, sinó amb un esperit animat per la caritat, que havia copsat els consells de la Mare Janer, aleshores Superior i Maestra de Novícies, la qual no es cansava de repetir la seva recomanació, especial i essencial: "Esteu i mediteu la vida de Jesucrist, tota ella és ensenyament per a nosaltres."

Davant d’aquest grup, Caixal veu com li acompleix els seus desigs. Les escoles de la seva vida entre els infants, i portar-los a Crist, mitjançant una educació cristiana sòlida.
Però el bisbe Caixal vol que les Religioses tinguin una preparació tècnica ben acurada. Que puguin exercir el seu magisteri amb tot el dret civil.

Malgrat la llei de 9 de setembre de 1857, que autoritzava els Instituts religiosos a obrir centres de Primer i Segon Ensenyament, dispentsant de la intitulació els Professors (Art.150), Caixal vol que les religioses tinguin el títul corresponent. I que es presentin a exàmens públics.

Així les primeres fundacions es van fer prenent, una religiosa, possessió oficial de la plaça, obtinguda per oposició.
La Mare Janer havia començatla seva vida de lliurament al Senyor, en el servei als malats, a l'Hospital de Castelltort. Després l'havia continuat en l'ensenyament i formació dels orfes i hostatjats a la Casa de Misericòrdia.

A la Seu d'Urgell, fent-se càrreg de l'Hospital, tornava als malats -sempre dòcils a les necessitats més urgents-, i ara, s'obria de bell nou a l'ensenyament, posava els dos pilars: ensenyament i assitència. Dos pilars que, en tenir Jesucrist `per clau de volta, serien el pòrtic i el marc de l'acció apostòlica de l'Institut.

Les fundacions se succeiran en l'un i l'altre camp, fins que la Santa Seu, al donar el Decret de Lloança a l'Institut, indica el desig que es doni preferència a l'educació cristiana de la joventut.
Després que la Casa de Misericòrdia de Cervera hagués estat agregada a l’Hospital de La Seu d’Urgell, les cases que, per ordre cronològic, s’anaren obrint, són les següents:

  • Col·legi de Cervera (1863)
  • Hospital de Tremp (1863)
  • Col·legi de d’Oliana (1864)
  • Col·legi de Bellver (1865)
  • Asil de Sant Andreu de Palomar (1866)
  • Col·legi d’Organyà (1866)
  • Col·legi de Castellciutat (1868)
  • Col·legii de Llívia (1868)
  • Col·legi de les Avellanes (1872)
A totes aquestes fundacions i va anar personalment, la Mare Janer, i s’hi quedava fins que el grup estava consolidat.
Una virtalitat així justificaria els pronòstics més falaguers per a l’esdevenidor de l’obra d’Anna Maria. Però, com a tota obra de Déu, no podia faltar-li el segell de la contradicció.

I, durant un temps, l’Institut iel cor dela Mare Jener hagueren de beure el calze amarg de la prova: les religioses expulsades de l`Hospital d’Urgell, i obligades a dispersar-se. El bibe Caixal, absent, i despres, exiliat.La incomprensió i les limitacions delshomes, malgrat la rectitud de llurs intencions. Tot ajudava a fer més feixuda la creu de la Mare Janer, que passà aquell temps mnystingudai preterida per tothom, però consagrada amb l’amor de sempre , al servei dels desvalguts.    

En aquell temps, i a Talarn, sorgiria, com un raig de sol a través d’una esquerda, com una llum en la nit, el nom definitiu: Sagrada Família.
Per fi, tornà a brillar el sol. El bisbe Salvador Casañas, successor de Caixal, mort en l’exili, prengué a les seves mans els afers de l’institut de la Sagrada Família.

I li restituí el caràcter i l’orientació inicials. Amb això aconseguia de refer la seva unitat, i ensems n’assegurava el demà: es redacten unes Constitucions d’acord amb la legislació eclesiàstica vigent. I es convoca el primer Capítol General de la Congregació.

En aquest Capítol, i malgrat d’ésser gairebé octogenària, resulta elegida Superiora General, per unanimitat, la Mare Anna Maria Janer. Era el dia 19 de març de 1880.

Tres anys més tard, se celebrà el segon Capítol general que l’exonerar del càrrec de Superiora General, quedava però com a Consellera primera de la nova Superiora.
Les fundacions continuaren, no solament al bisbat d'Urgell, sinó també als bisbats de Solsona, Barcelona i Lleida.

Fundacions a les quals, com que no podia anar-hi ella personalment, hi enviava una delegada seva. Foren les següents:

  • Col·legi de Salàs (1873)
  • Noviciat i Col·legi de Talarn (1874)
  • Pensionat de Barcelona -Horta- (1876)
  • Col·legi de La Granadella (1877)
  • Noviciat de Sant Andreu de Palomar (1877)
  • Col·legi d'Alguaire (1887)
  • Col·legi de Barcelona -Sants- (1880)
  • Col·legi Hospital de Cervera (agregat el 1880)
  • Hospital de Valls (agregat el 1881)
  • Col·legi de Canillo -Andorra- (1882)
Les quatre últimes s'obriran després de ser elegida Superiora General, Anna Maria Janer.
Si la mort sol reflectir el que ha estat la vida, la mort d’Anna Maria Janer l’emmirallar perfectament, fa resum d’aquell seu passar per aquet món fent el bé a tothom, a semblança al Senyor.

Unes hores abans de morir, expressa el seu desig: "Voldria... el meu anhel és morir com a penitent per amor a Jesús, el qual va donar la seva vida per mi, clavat a la creu." I en demana permís a la Mare General.

Una germana que la vetlla, fa pocs dies que ha perdut la seva mare. La Mare Janer s’adona que hi és, i, agafant-li la má amb tota tendresa, li diu tres vegades: Fill meu!

Seran les seves darreres paraules. I posada a terra –una màrfega sobre el dur paviment-, ens donarà, sense paraules, la seva més gran lliçó de caritat.

La Mare Anna Maria Janer morí a la Casa Noviciat de Talarn, plena de dies i de mèrits, l'11 de gener de l'any del Senyor 1885. Les seves despulles mortals foren traslladades, el 19 de novembre de 1951, a la Seu d'Urgell i el 1961, a l'església de la Sagrada Família de la mateixa ciutat, on reposen actualment. Des de l'any 1953, previ el corresponent procés informatiu diocesà, hi ha introduïda la Causa de Beatificació.
Amb la seva mort , Anna Maria, no ens deixava per sempre…

La seva vida havia estat un continuat ensenyament, no teòric sinó de pràctica, d’amor a Déu i al germà. Com Sant Pau podia dir: "He fet un bon comba, he acabat la cursa, he conservat la fe!".

I passava el relleu a les seves filles.

En aquest cent anys, la cursa no ha parat. Ha passat per tots els indrets, portadora d’un missatge de fermesa i de dolcesa, d’amor a déu i de caritat feta servei .

I el relleu ha anat passant per les mans de moltes Germanes, que amb heroica generositat, han fet posible que el missatge d’Anna Maria arribés des de Catalunya a tota Espanya, a Andorra, a Bèlgica, a Anglaterra, a Itàlia, i, mar enllà, a Argentina, Brasil, Uruguai, Paraguai, Xile i Colòmbia.

Cent anys després, ressona encara el seu consell que ens empeny i ens dóna coratge:

"Estudieu i mediteu la vida de Jesucrist; tota ella és plena d'ensenyances per a nosaltres"

Jo també sóc filla de la Mare de Janer. I estic contenta de ser-ne. I voldría que tothom conegues qui fou Anna Maria Janer.

Jo també he agafat el relleu. Soc en un col·legi amb alumnes de totes les edats. M’agrada escriure i ajudar als nois i noies i a créixer, a transformar-se en els homes i dones del món nou, de demà.

I segueixo la cursa, fins a arribar a la meva meta, fins a deixar el relleu en unes mans joves. Unes mans que vulguin, al seu torn, seguir la cursa d’estimar i fer estimar Crist.

Vols tu, agafar-ne el relleu?